En les resenyes que he llegit del llibre que Miquel Llor va escriure el 1931, defineixen la protagonista, la Laura, com una persona feble, acorralada pel seu entorn, les tradicions, la religió i les costums d'una ciutat plena de burgesos envejosos. A la segona part, El Somriure dels Sants escrit el 1947, la Laura es tomba com un mitjó i aquella noia feble esdevé una dona forta que planta cara fins convertir-se en el pal de paller de casa seva.
La Laura em recorda diferents dones de la literatura catalana
- La Dama Enamorada que és un drama original de Joan Puig i Ferreter, estrenat al teatre Novetats de Barcelona, el 25 de novembre de 1908
- Misteri de Dolor obra de teatre escrita per Adrià Gual el 1904.
- Solitud és una novel.la escrita per Caterina Albert i Paradís sota el pseudònim de «Víctor Català» i publicada en fulletons inclosos en la revista Joventut entre el març del 1904 i el maig del 1905
- Maria Rosa, obra de teatre d'Àngel Guimerà 1894.
I jo era la Laura
I durant molts mesos vaig ser la Laura, o creia que ho era. Des de que vaig escoltar la novel.la en capítols. Era l'any 1985 i Catalunya Ràdio l'oferia cada tarda a les set. La veu de l'actriu que jo no coneixia i que no havia vist encara era la veu de la Carme Elias. Aquella veu, el to, la clidesa, la manera suau de dir cada paraula per fer entendires totes i cada una de les emocions del personatge.
M'hi vaig enganxar, fos on fos, ho deixava tot per posar-me davant de l'aparell de ràdio (llavors no hi havia telèfons mòvils ni APPs) Tampoc era possible recuperar els capítols, no existia Catalunya Ràdio a la Carta. Ho he provat però no m'ha estat possible.
D'aquelles emissions no recordo cap altra veu ni puc dir qui eren els altres actors. Si que recordo el conjunt, les accions, l'ambient, els espais que s'hi describien. Tot el global de la novel.la, el resultat, les sensacions que jo tenia escoltant cada capítol.
També recordo vivament que vaig pensar que ho havien fet bé. Em refereixo a l'adaptació de la novel.la, no hi van afegir res, era el text "tal qual", com es diu ara. No hi va haver cap voluntat d'allargar-ho i fer inacabables entregues. Tal era el text escrit i així va ser el total radiofònic.
Aquest primer contacte fou una descoberta perquè jo no en tenia coneixement de res i no havia llegit la novel.la. més endavant vaig saber que era de lectura obligada al batxillerat i que sovint sortia a l'exàmen de selectivitat.
Va ser en acabada l'emisió radiofònica que vaig comprar el llibre per llegit "Laura a la ciutat dels Sants" de Miquel Llor.
Tot llegint la Laura
Quan llegia el llibre me'n vaig tornar a enamorar. Em sentia molt propera a aquella noia somiadora que creia que ho podria canviar tot. Que, malgrat tot, acabaria per fer canviar l'home que s'estimava quan s'hi va casar, en Tomàs. La realitat és que quan hom és jove acostumes a creure en tenir el poder de fer canviar, d'amotllar la parella i després descobreixes que això no passarà mai. Just si és té la sort de que la parella evolucioni en paral.lel, en la maeixa direcció.
La Laura, quan arriba a Comarquinal, descobreixun ambient reclós, tancat, amb al gent molt gelosa de les seves costums, gent entregada a les rutines més estrictes plenes de tafaneries entre pregaries i rosaris.
Jo, en llegir tot aquell ambient tancat de Comarquinal veia que a tots els pobles rurals passava allò, la força de les costums, la no acceptació dels nouvinguts. Sovint es pot escoltar "No sé qui són, no són d'aquí, han vingut de nou". I jo penso: "No, és clar, no són de Cal.. sí en queda" No ho entés mai això dels pobles. I segurament per això jo entenia la Laura, me la feia meva.
Llavor,s el 1985, el personatge i jo, lectors, tenime la mateixa edat, idees similar i les inquietuts artístiques semblants. Totes dues vam viure una idealització de la vida que després s'esmicolaria en bocins ben petits perquèni ella ni jo poguessim reconstruir res.
Els Personatges
Vull recordar els personatges que volten la Laura. Tots ells sants o mitjos sants en una ciutat que ha fet dels costums i les tradicions una forma de vida estructurada i sense fisures. Costums i tradicions tan arrelades que esdevenen una mena de cos legal amb lleis per complir en tots els aspectes de la vida dels vilatans.
Ciutat dels Sants en mig de la terra, envoltada de serres i muntanyes i protegida per la boira, la pubilla. La ciutat on arriba la Laura és plena d'esglésies. La Catedral, el bisbe, capellans, convents... tot això és l'estructura que perpetua cada costum, cada manera de ser que han de complir els vilatans.
Com encabir-se en un ambient clos amb olor de càmfora i ulls que miren de fit a fit per descobrir qualsevol errada o inventar algun detall per desaprobar la forastera.
Ciutat de mises diàries i confessions habituals per no dir cap veritat. Anar a confessar per fer veure que s'acompleix amb la lletania de costum.
Com entendre la hipocresia de gent que no pot concebre res més enllà dels llibres de doctrina o dels sermons dels capellans. La Laura enfronta totes i cada una de les idees preconcebudes de llurs familiar i veïns. Pero no evitarà la seva derrota. Amb mentides i maniobres infàmes li guanyaran la partida que no la voluntat ni la llibertat. Mai accepta l'esclavatge de les tradicions que li volen imposar.
Tots els parents li fan el buit i el més arrogant de tots, l'oncle llibori, que caun en la seva pròpia debilitat, ensuma la por de la Laura i llur desconcert per mirar de fer-la seva. I el Pere, l'objecte de la trama per una banda és l'home dessitjat per la cunyada, la Teresa, i per l'altra, esdevé la persona per la qual la Laura trairia tot per estar amb ell. Per, en Pere dubta, té aquella por de trair totes les velles costums, por de no saber estimar i por de saber defensar-se davant els vilatans. Té tantes pors que deixa marxar la Laura, no vol cap compromís que li barri el pas a la vida relaxada a la Ciutat dels Sants.
I la Laura em fa venir records
Per culpa de la revisió del vídeo de la nostra Laura, vaig suspendre l'assignatura "Història de les idees estètiques" i després d'unes xerrades amb un company que ja no recordo ni què em va explicar, vaig aprovar l'estètica el setembre. Era l'any 1989. Aquell estiu vaig passar por, una por de no poder passar l'exàmen, de fet, no sé ni com va anar l'exàmen. Aquella por no l'he sabut explicar mai, però la sensació la segueixo recordant.
L'estrena de la nostra Laura va ser el 18 de maig de 1989, hi va assistir el Sr. Ricard Salvat que em va dir que la meva versió li havia agradat i que jo savia fer diàles perfectament, es notava que hi tenia molta facil.litat.
La versió dramàtica de la novel.la que exisitia em va fer rumiar que jo havia d'escriure una versió àgil que enganxés a la gent, el públic. Era obvi que passar de la novel.la a teatre requereix escapsar coses, personatges, situacions que passen en paral.lel a l'acció principal i que si no hi incideixen, es treuen i, com a molt, s'hi fa referència a la conversa.
i l'unitat de l'espai? Ara ho faria diferent però llavors vaig centrar-me en l'escenari a la italiana per fer-ho fàcil. Vaig afegir un proceni per fer-hi les escenes d'exterior. O escenes que necessitaven l'atenció especial del públic per entendre la trama. Eren les escenes entre la Laura i el Pere.
Fa poc he vist una representació del grup de teatre d'Arenys i hi ha situacions que s'expliquen i l'escenari no canvia mai però els mateixos personatges expliquen moltes de les escenes que jo si que vaig incloure al prosceni.
Vaig reduir peersonatges però encara en vaig deixar suficients per aconseguir una obra coral amb escenes prou plenes que trencaven la monotonia de converses lentes i tedioses.
Seria divertit fer-la de nou, escriure-la de nou resumint locs i personatges. Posant l'atenció en les emocions i els sentiments que mouen els fils de l'acció i agiten els personatges per fer-los treure el pitjor de cada u. Esbrinar l'interior de l'ànima de cada personatge i mirar d'entendre com l'entorn com l'entorn, tant present, és, alhora, tant impecable amb el cercle de familiars i amics dels Muntanyola i amb ells mateixos.
I com la vaig posar d'empeus? Com vaig construir una obra de teatre? Jo m'imaginava una estructura de fusta a terra que un grup de gent aixeca, com a les pel.licules de l'Oeste. A "Set nuvies per set germans" ho feien així. Aquesta imatge representa exactament el que jo m'imaginava quan em vaig proposar aixecar la Laura a la Ciutat dels Sants.
Una proposta no viable?
M'he proposat escriure un estudi sobre les Laures que hi ha pel món, millor dit, pel mon rural català que és el que millor puc coneixer o intuir.
No trobo massa informació sobre l'autor de Laura a la Ciutat dels Sants. Més enllà de la Viquipèdia, els textos sobre la vida i l'obra de Miquel Llor són resenyes copiades. No hi ha cap autor que li hagi dedicat un llibre o un treball prou extens i acurat.
Miquel Llor era un home que havia llegit autors com Freud, James Joyce, Proust, Gide, Svevo, Moràvia, Dostoievski... la influència d'aquests autors es troba a les obres de Llor, d'abans de la Guerra Civil... Després la seva vida com autor de novel.les va fer una devallad.
El personatge de la laura descriu un amor i un desamor cap el seu marit. Ella crea un món idíl.lic que, després, l'ambient fosc de Comarquinal amb tota la la seva gent fosca i mezquina, l'hi esmicolen fins la fugida.
El temps que la Laura passà a la casa del marit amb tota la incomprensió de la familia i els veïns és una situació que, estic conveçuda, passa arreu de les masies, poblets i viles del nostre païs.
És complexe poder demostrar-ho, tot i l'evidència. No sóc capaç de trobar bibliografia a sociologia o antropologia ni en llibres de feminisme.
Hauria de fer un qüestionari per fer entrevistes a moltes dones que han anat per joves a la casa del marit. Amb aquest material podriem establir formes de comportament i semblances però puc molestar la bona vida de la menestralia pagesa de la comarca que es creu en poder de totes les gràcies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada